TRADUEIX LA TEVA VISITA
Un recurs multilingüe per millorar la teva experiència al Museu del Ter.
Tenim dispositius mòbils disponibles pels nostres visitants.
01
La fàbrica de riu
Can Sanglas
El 1841, després de les destruccions provocades per l’assalt dels carlins a Manlleu, el comerciant Martí Sanglas i Pradell va adquirir una concessió d’aigua per obrir una filatura de cotó, l’actual fàbrica. Era l’inici de la indústria moderna a Manlleu i a la conca del Ter.
“De fàbrica a museu: 150 anys d’un edifici industrial”
02
De la sèquia al canal industrial
Els avantatges de l’energia hidràulica van estimular la localització de les noves fàbriques a les ribes del Ter. L’antiga sèquia del molí de Dalt de Manlleu ja alimentava una fàbrica cotonera el 1829. A partir de 1841, la demanda creixent d’aigua per a usos industrials, va fer que la sèquia es transformés en el primer canal industrial de Catalunya.
03
Les poblacions fluvials
Gràcies a la força de l’aigua Manlleu, Roda de Ter, Sant Hipòlit i Torelló, prenien el relleu als antics centres manufacturers com eren Vic o Centelles, que pel fet de no disposar d’energia hidràulica, van patir un procés inevitable de decadència econòmica fins a l’ús generalitzat de l’energia elèctrica a principis del segle xx.
04
De la roda hidràulica a la turbina
La roda hidràulica
Al llarg de la història, l’energia produïda pels cursos d’aigua ha estat transformada en energia mecànica mitjançant l’ús de rodes hidràuliques. Aquest convertidor ha donat moviment a molins de blat, de gra, d’oli, paperers, i a batans, fargues i serradores preindustrials.
La turbina
La turbina va fer més aprofitable la força hidràulica multiplicant-la. Si una roda hidràulica donava fins a un 25% de la força del salt, la turbina arribava a un 85%. A Catalunya, les primeres turbines eren del sistema Fontaine, model que s’adaptava millor al cabal irregular dels rius mediterranis, i que fabricava l’empresa Planas de Girona. A Manlleu se’n van instal·lar a moltes fàbriques des dels anys seixanta del segle xix.
05
El canal, palanca del progrés industrial a Manlleu
El canal industrial va fer possible un aprofitament intensiu de l’energia hidràulica per a les primeres fàbriques cotoneres instal·lades a Manlleu. Creat a partir de successives reformes i ampliacions, el 1848 ja alimentava set fàbriques de filats.
Les Tres Fàbriques, origen del canal industrial
Després de la destrucció del molí fariner de Miarons, arran de l’incendi de Manlleu pels carlins el 1839, el fabricant de Vic Rafael Puget, que ja explotava la fàbrica de Can Barola, va adquirir terrenys i drets de l’aigua al propietari del molí Francesc Mitjavila. Puget i els seus socis, Antoni Baixeras de Vic i Salvador Juncadella de Barcelona, no van aixecar una fàbrica sinó tres al capdavall del carrer Vendrell.
06
L’alternador
La incorporació d’una dinamo a l’eix en moviment d’una turbina va permetre la generació de fluid elèctric. Des de principis del segle xx, l’aigua tornava a plantar cara al carbó, ara en forma d’electricitat.
07
Abans de la fàbrica
El treball manufacturer disposava a Catalunya d’una llarga tradició. La llana, el lli o el cànem, es manipulaven des d’antic com a productes tèxtils bàsics. A la tasca dels gremis en les viles i ciutats, s’afegí, al llarg del segle xviii una intensa activitat domèstica rural en comarques de l’interior de Catalunya, com Osona, controlada per paraires o comerciants.
08
El paraire. Un fabricant sense fàbrica
Aquest comerciant era l’encarregat de fer arribar la llana a cada petit taller o llar, i la recollia més tard, un cop havia estat transformada en tela. Sovint venien els teixits en mercats llunyans mitjançant comerciants especialitzats. El paraire, per tant, antecedeix el fabricant de cotó i introdueix canvis substancials en l’organització del treball, abans de la fàbrica.
09
Filar a casa
Filar a casa representava un bon complement econòmic a moltes llars pageses de les nostres contrades fins a finals del segle xviii. Fins a la incorporació de les primeres màquines manuals, filar era una feina habitual de les dones.
10
La fàbrica
La fàbrica, entesa com un edifici on s’integren les feines del procés productiu, no apareix al Ter fins al primer terç del segle xix. Aleshores l’empresari modern va substituir els antics paraires a la vegada que creixia la necessitat de capital fix. Cap al 1802 a Manlleu ja hi havia tres fàbriques de cotó amb maquinària manual construïda en fusta. El 1816, el seu nombre s’havia elevat a sis.
La concentració del treball a la fàbrica permetia al fabricant reduir els costos salarials i de transport. També va aconseguir augmentar la productivitat gràcies a l’ús de màquines que aviat van ser mogudes amb energia hidràulica. A partir de 1860 la fàbrica de riu, al Llobregat i al Ter, esdevé protagonista de la industrialització catalana.
11
Abans pagesos i artesans, ara obrers
El nou sistema de fàbrica va comportar un empitjorament de les condicions de vida dels obrers durant unes quantes dècades. Amb el treball en sèrie i l’especialització, el treballador perd autonomia i esdevé un assalariat. Les llargues i dures jornades de treball transformaran el mateix concepte del temps, ara dictat per la nova disciplina productiva.
12
El rei cotó
En el vestit, el cotó aviat va desbancar la resta de fibres tèxtils. Els avantatges que oferia eren evidents: la seva facilitat per a la manipulació i la tintura, el baix cost de la matèria primera, però també les seves òptimes condicions higièniques i sanitàries en preservar l’escalfor corporal i facilitar la transpiració. Per tot plegat, la seva mecanització, durant les dècades centrals del segle xix, es va avançar a la de la llana.
13
Una fibra que ve de lluny
El cotoner és una planta pròpia de climes subtropicals. Al segle xviii, els teixits estampats de cotó procedien del Pròxim Orient o bé de l’Índia. A partir de 1790, quan ja es filava a Catalunya, bona part del cotó en floca va arribar del sud dels EUA i d’Egipte.
14
La màquina, imparable
La mecanització va transformar l’economia del món i va suposar un increment espectacular de la capacitat productiva.
La fàbrica es caracteritza per la concentració de màquines i de treballadors. En els nous espais fabrils va tenir lloc una veritable revolució productiva: primer amb màquines manuals, del tipus de la jenny anglesa, com la berguedana. Després, aprofitant l’energia hidràulica amb la water-frame, la mule-jenny i la selfactina. Homes i dones compartien les tasques productives, aquestes darreres amb un salari molt inferior.
15
Carda Serra
A través de la bota i els xapons de la carda, el cotó entortolligat es desenredava. La compressió de la napa acabava donant una forma de cinta (veta) al vel de cotó en circular per dos cilindres de sortida. Després, passava al manuar i a la metxera.
16
Metxera Serra
La veta que sortia del manuar passava a les metxeres. La veta transformada en metxa rebia una lleugera torsió. L’objectiu d’aquest pas era aconseguir que les fibres es disposessin de tal manera que poguessin estirar-se sense dificultats.
17
Si una mule-jenny podia produir uns 585 kg de fil a l’any, una selfactina arribava als 810. La contínua de filar, a finals del segle xix, en produïa cap a 1620: el doble.
18
La filatura
El procés central del cotó es desenvolupava a la filatura. Les màquines de filar ocupaven el gruix dels treballadors i marcaven les dimensions de la fàbrica. La contínua es va acabar imposant a la resta de màquines filadores pel seu treball continuat a partir de 1885. És a dir, per la simultaneïtat de l’estiratge i la torsió.
Al segle xix el treball de la filatura era compartit per homes i dones, sobretot quan es tractava de màquines mule-jenny, berguedanes i selfactines. La irrupció massiva de les contínues a finals del segle xix, va suposar un increment important de mà d’obra femenina, més mal pagada que la masculina, la qual cosa va provocar una altíssima conflictivitat social al Ter.
Un cop tret de la contínua, el fil podia ser manipulat mitjançant altres màquines, segons l’ús que se li volgués donar, per al teixit, per al tint, per fer cordill...
Contínua Costa & Serra
A diferència de la selfactina, que feia el procés de filar en dos temps, la contínua obté un fil continu a través del grup d’estiratge i li dona una nova torsió al fil.
La contínua Costa i Serra va ser fabricada a Manlleu el 1907.
19
Aspi de torçar
Per obtenir un fil més resistent es poden reunir dos o tres caps. Primer s’han de reunir en una màquina dobladora i un cop s’han aplegat en paral·lel, la contínua de retòrcer els dona torsió.
20
Màquina d’omplir rodets
Durant el procés que va des de l’obtenció del fil fins a arribar al teixit, el fil canvia de suport unes quantes vegades, en funció del seu ús: per tenyir, per ordir, per teixir, per transportar... Aquesta màquina servia per canviar el suport del fil, que passava de madeixa a rodet per anar a l’ordit.
Premsa de madeixes
Una altra opció era fer madeixes del fil obtingut a la filatura. La premsa unia en forma de madeixes una quantitat considerable de fusades. Abans de la modernització dels tints, el fil es tenyia en forma de madeixes mitjançant el tradicional sistema d’immersió
21
Empresaris
L’empresari ha d’invertir capital a la fàbrica i ha de millorar constantment la maquinària per produir més i vendre més barat. Els riscos que comportava aquesta aventura van animar una creixent cooperació entre els fabricants, que té el seu millor exponent en la culminació de l’obra col·lectiva del canal industrial. Alhora, l’existència d’una energia abundosa i barata, els salaris baixos i la poca conflictivitat social van estimular l’arribada de capitalistes barcelonins i vigatans.
22
La concentració capitalista
Entre 1850 i 1875 es produí un ràpid procés de concentració industrial. El nombre de fabricants matriculats a Manlleu no para de reduir-se, i alhora que augmenta la riquesa dels que sobreviuen. Aquests han format companyies que arraconen ràpidament els petits fabricants, convertits en treballadors, i redueixen a un paper testimonial el treball a domicili, sovint limitat a la fase del teixit.
23
El carbó i el ferrocarril
L’ús intensiu de l’aigua fou l’alternativa a la manca de carbó per a la màquina de vapor que patia Catalunya. L’hulla de Gal·les i Anglaterra resultava cara un cop transportada a l’interior de Catalunya.
L’escassetat de carbó propi va animar l’esperança d’explotar l’hulla de Surroca i Ogassa. Amb l’objectiu de transportar-lo es construí el ferrocarril de Granollers a Sant Joan de les Abadesses, acabat el 1880. Si bé aquest carbó no va satisfer les expectatives per l’elevat cost d’extracció i la seva baixa qualitat, el tren facilità l’expansió del tèxtil al Ter mitjà i alt a l’hora de transportar cotó, teixits i mercaderies.
24
Creixement demogràfic i urbà
El treball a les fàbriques va atreure molts treballadors de les poblacions de l’entorn, sobretot del Lluçanès i del Collsacabra. Manlleu va passar de 1.991 habitants a 5.823, entre 1842 i 1900.
Per tal d’encabir els nouvinguts que cercaven treball a la vila, les cases de pisos van multiplicar-se i la població es va desplaçar cap als carrers que s’obrien vora el Ter. El 1883 la fesomia de Manlleu ja era ben urbana tot i el pes de l’agricultura.
25
La turbina, el cor de la fàbrica
Les turbines hidràuliques foren els ginys utilitzats per obtenir l’energia necessària per moure les màquines de les filatures i, més endavant, per obtenir electricitat. Aquestes turbines van substituir les tradicionals rodes hidràuliques utilitzades fins ben entrat el segle xix.
A Can Sanglas es va instal·lar una de les primeres turbines hidràuliques a la conca del Ter a l’entorn de 1860: una turbina “got-a-perxes” de tipus Fontaine que donava una potència de 12 CV, fabricada per l’empresa gironina Planas, Junoy, Barné & Cia. L’aiguat de 1940 va deixar molt malmès el canal d’entrada i la turbina va quedar aturada fins a la seva restauració el 2007, tot i un intent de posar-la en marxa el 1963. Actualment funciona per finalitats demostratives i educatives.
La turbina feia funcionar, mitjançant els embarrats, la maquinària situada a les dues plantes de la fàbrica.
26
La Turbina Fontaine
La Turbina Fontaine, d’origen francès, també anomenada got-a-perxes és una turbina adaptada als rius de règim mediterrani irregulars. Està dotada d’un regulador que ajusta el nombre de forats d’entrada de l’aigua a les fluctuacions del cabal. La turbina, per al seu funcionament, necessita mantenir una pressió i, per tant, una quantitat d’aigua mínima constant. Així, segons la quantitat d’aigua disponible es pot obrir o tancar el pas de l’aigua als àleps (1) mitjançant uns cilindres (2), els quals, en girar, fan enrotllar o desenrotllar una cinta de cuir (3) que impedeix o allibera el pas de l’aigua.
Aquestes turbines, fabricades a mida per l’empresa gironina Planas, Junoy, Barné & Cia. entre els anys 1855 i 1918, van fer possible la mecanització de la indústria cotonera a partir del model de fàbrica de riu i colònia industrial, tant al Ter com al Llobregat.
27
Els embarrats, el sistema nerviós de la fàbrica
La força de l’aigua es transmetia de la turbina a les màquines de la fàbrica mitjançant un enginyós sistema de transmissió mecànica denominat genèricament embarrat. Cada fàbrica tenia els seus embarrats i podien ser sistemes d’una gran complexitat o d’una extrema senzillesa. Sempre hi lluïa, però, l’enginy dels tècnics i mecànics de les fàbriques. El seu funcionament i manteniment era bàsic i n’eren responsables el turbinaire i l’untador. De la seva feina depenia el funcionament de la fàbrica.
En la recuperació del patrimoni industrial els embarrats han estat poc reivindicats, a diferència de les màquines que en rebien la força i molts van desaparèixer amb l’arribada de l’electricitat i l’aplicació a les màquines de motors alimentats elèctricament.
Afegim un glosari de termes propis d’un sistema de transmissió mecànica. La major part els trobareu representats en el nostre embarrat. Aquest glosari no és exhaustiu i de ben segur s’hi podrien afegir altres termes. Per altra banda, recull denominacions de caràcter local.
Embarrat (o eix) (1)
Peça, generalment en forma de barra, que en un mecanisme acostuma a girar i que alhora suporta esforços parcialment de torsió i eventualment de flexió. L’orifici semiesfèric fet als eixos per tal que una politja o roda dentada es fixi a un arbre mitjançant un cargol roscat s’anomena “cul de got”.
Arbre (2)
En els embarrats era l’eix vertical i principal del conjunt.
Politja (3)
Cilindre de poc diàmetre que gira al voltant d’un eix concèntric amb el seu eix geomètric. La politja boja o morta és la que gira independentment de l’eix sobre el qual va muntada. La politja fixa giravolta conjuntament amb l’eix. La part central de la politja que es colla per pressió directament als arbres/eixos és el botó de la politja. La forma lleugerament corbada del perfil extern de les politges es denominava esquena d’ase.
Dau (4)
Conjunt format per la carcassa i el coixinet de l’embarrat. El coixinet és la peça de metall o de fusta sobre la qual descansa directament un arbre o eix de rotació, un rail, etc. Actualment els coixinets són de boles o rodets que impliquen un manteniment més senzill. Antigament aquest era un dels punts més sensibles de les fàbriques. La manca d’untatge adequat podia provocar l’avaria coneguda com a enfarregat. Un dels enginys dedicats a l’untatge continu dels coixinets és un petit dipòsit de vidre o també metàl·lic anomenat xatel que s’omplia d’oli i es renovava periòdicament. Les fàbriques consumien grans quantitats d’oli diàriament.
Dineret de la turbina (5)
Coixinet de suport axial la superfície de fricció del qual té forma circular i que suporta el rodet de la turbina i l’arbre de transmissió.
Cadireta (6)
Peça de ferro que serveix de suport al dau d’un embarrat o eix de transmissió. El trau colís és la ranura practicada a les cadiretes per centrar l’embarrat en la seva posició adequada de treball.
“Reenvio” (7)
Els tècnics de les fàbriques denominaven així al conjunt de politges i corretges que servien per canviar la direcció del moviment dels embarrats.
Pinyó d’angle (8)
Conjunt de dos pinyons engravats normalment a 90º. Les dents del pinyó són les peces que engraven les rodes. Poden ser metàl·liques, de ferro colat o de fusta.
Corretja (9)
Banda o llenca de cuir o d’un material semblant. Anomenem corretja sens fi a una corretja amb els dos caps units, la qual, passant per dues politges, dos cilindres o dos cons, serveix per a comunicar el moviment de l’un a l’altre. L’afuat consisteix en afinar les puntes de la corretja per tal d’efectuar un correcte encolat. De la cola utilitzada se’n deia cola de cavall.
Mànega (10)
Peça que serveix per unir l’eix d’un embarrat. L’acció de manegar és la de fixar a l’arbre o eix una politja o roda dentada normalment per pressió.
Embragatge (11)
Enginy mecànic de fricció que connecta dos sectors de la transmissió dels embarrats. La “magrana de connexió” és un engravat pla dentat. Habitualment servia per connectar la turbina amb la màquina de vapor.
Rodes dentades (12)
Pinyó de transmissió plana de 0º a 90º. Engravar és l’acció apropar dues rodes dentades perquè la transmissió sigui òptima.
Vis sens fi (13)
Pinyó de canvi de sentit de 90º de transmissió amb gran reducció de velocitat.
Claveta (14)
Peça utilitzada per unir als arbres o eixos les rodes dentades, rodes d’angle o politges. L’entalla és l’encaix on s’introdueix la claveta. El nas de la claveta és la part exterior que serveix per desclavar-la.
Les peces originals d’aquest conjunt instal·lat al Museu Industrial del Ter provenen de diferents instal·lacions industrials: el molí Miarons (Manlleu), el Molí d’en Saleta (Masies de Voltregà) i la fàbrica de Llana de Martinet (Cerdanya).
28
Un patrimoni recuperat: la fàbrica llanera de muntanya
La fàbrica Vilarrubla de Martinet, a la Cerdanya, disposava d’aquest assortiment de cardes construïdes el 1875 a Reims (França). El Museu Industrial del Ter ha recuperat i restaurat aquest patrimoni tan característic de la muntanya.
La fàbrica Vilarrubla es dedicava a la producció de madeixes de llana, utilitzada per a la confecció de jerseis i tapissos.
29
La localització d’aquesta indústria muntanyenca responia a dos factors: la proximitat de la matèria primera i la demanda de productes de llana de qualitat. Dotades dels recursos bàsics (la llana i aigua com a font energètica mitjançant una roda hidràulica), aquestes fàbriques de muntanya han coexistit amb les modernes factories urbanes i fluvials fins als nostres temps.
30
La llana procedent dels ramats de les contrades muntanyenques arriba bruta i plena d’impureses a la fàbrica. Per tant, cal rentar-la. Un cop assecada en espais adients passa a l’Obridora, on s’espolsa i “obre”, per passar, a continuació, al Diable, on es departeix i es fa més flonja. D’aquí passa pels tres processos del cardat. En sortir de la carda metxera, la fibra de llana ja està preparada per convertir-se en fil a la selfactina.
31
Conviure amb el risc
El treball a les fàbriques de riu comportava, massa sovint, un considerable risc, ja fos derivat del treball a les màquines, ja fos pel foc o per les inundacions. Els treballadors eren els que es trobaven més exposats als perills.
32
Les dents de la màquina
La mecanització a les fàbriques va provocar una nova relació entre home i màquina. La munió de corretges, politges i pinyons al descobert i el treball als “diables” i les cardes, farcits de pues en moviment, sumat a unes esgotadores jornades de treball i a l’abundor de mà d’obra infantil, es cobraven un alt tribut en accidents i amputacions.
33
Quan el riu creix
El riu viu, a vegades, violentes estacionalitats. Llavors, les viles de la ribera i les fàbriques que n’aprofiten l’energia són sacsejades per un cabal descontrolat.
34
Foc a la filatura!
Periòdicament el foc amenaçava l’existència de les fàbriques tèxtils. L’acumulació de borra, de matèria primera i de fil elaborat i la munió d’elements de fusta eren un perill constant que s’agreujava amb l’escalfament de politges, corretges i motors o amb la guspira sorgida de les pues de les cardes o d’una cigarreta.
35
De manyans a constructors de maquinària
El sector metal·lúrgic català va néixer estretament lligat a la industrialització tèxtil. Moltes de les empreses mecàniques que van assolir un destacat protagonisme durant el segle xx havien nascut originàriament com a tallers de reparacions i construcció d’elements per a la maquinària tèxtil comprada, en els inicis de la industrialització, a l’estranger.
Josep Sanglas i Josep Serra són el millor exemple d’aquesta estreta relació. Un cotoner i un mecànic que acaben produint contínues de filar i creant la primera gran constructora de maquinària tèxtil a Catalunya fins als anys seixanta del segle xx.
36
Can Serra
Aquesta empresa fou creada el 1902, quan el manyà de Roda de Ter Josep Serra i Sió entrà en societat amb el mecànic Costa de Manlleu. Durant els primers anys, el taller es dedicava sobretot, a la reparació de maquinària per a les empreses tèxtils de la zona. El tremp i el geni tècnic d’en Serra no devien passar desapercebuts a un home de la intel·ligència de Josep Sanglas i Alsina, que el 1913 va aportar el capital necessari per crear la S.A. Serra, dedicada a la construcció de maquinària per a la filatura.
37
Les motocicletes Sanglas
A principis de la dècada de 1940, Martí i Xavier Sanglas, fills de l’industrial manlleuenc Josep Sanglas i Alsina, van posar en marxa els Talleres Sanglas SA per a la fabricació de motocicletes. L’any 1944 va aparèixer el primer model de la marca Sanglas, que amb els anys es convertí en una de les marques més prestigioses de l’Estat. Malgrat que la fàbrica de motocicletes sempre va estar situada al Barcelonès, no hi ha dubte de les arrels manlleuenques de les Sanglas.
38
Els telers Bracons i Riera de Roda de Ter
L’empresa va néixer el 1855 com a taller de reparació de maquinària tèxtil. La creixent industrialització de la conca va animar els seus propietaris a fer el salt cap a la construcció de maquinària. El 1917, van obrir una foneria on van començar a fabricar els seus propis telers. De la fàbrica va sortir, dotze anys més tard, el primer teler semiautomàtic construït a Espanya, que va obtenir la medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
39
Fraguas del Ter
El 1915 Eudald Carandell i Puig, en societat amb els manlleuencs Artur Roqué i Rabat i J. Planas, van obrir un taller mecànic al carrer de Sant Jaume i una petita foneria a Sant Martí Xic, vora el Ter. Eudald, casat amb Maria Català i Benito, dels Tallers Català de Torelló, es va dedicar a la construcció i reparació d’accessoris per a telers. El 1922, Joaquim Carandell i Català, mecànic a Can Serra, s’incorporà als tallers. Fraguas del Ter es va especialitzar en la producció de peces i recanvis per a telers als tallers de Manlleu i a la foneria Altafaja de Vic, que el 1935 va ser traslladada a la nau del Sucre de Manlleu, prop de l’estació del ferrocarril.
40
La societat industrial. 1845-1935
Noves condicions i formes de vida i de subsistència associades al nou sistema econòmic capitalista, nous grups socials, nous projectes industrials, noves formes d’associacionisme cultural, polític o de classe (cors, agrupacions sindicals, mutualistes, religioses, etc.), nous conflictes. En definitiva, una societat nova i en ebullició, en moviment i transformació constant. Una mostra de com la industrialització ha transformat el món, Catalunya i, és clar, Manlleu i la conca del Ter.
41
Fabricants i treballadors: els nous protagonistes
La nova societat industrial que neix a mitjan segle xix és sobretot urbana i té dos grans protagonistes: els fabricants i els treballadors. Els primers van mostrar-se molt emprenedors. Els segons, anònimament, van constituir el principal suport per a un creixement econòmic sense precedents.
Era un món controlat pels homes, però on les dones, a l’ombra del predomini masculí, tenien una presència molt significativa. De fet, durant més d’un segle elles van constituir la principal mà d’obra de les fàbriques tèxtils del Ter.
42
En aquest món en ebullició alguns homes i dones van protagonitzar els nous projectes econòmics, de millora social, mentre que molts altres van patir-ne les conseqüències sense poder-hi fer gran cosa. Fabricants i treballadors, però també pagesos i artesans, van haver d’adaptar-se a una nova situació.
43
Josep Serra i Sió
Josep Serra i Sió va néixer a Roda de Ter l’any 1877. El pare era teixidor i la mare modista. Als 10 anys ja era aprenent en una filatura de Roda, i poc després va anar a Terrassa a treballar en una empresa metal·lúrgica, on va esdevenir oficial al cap de pocs anys.
L’any 1902 es va associar amb el mecànic manlleuenc Andreu Costa i Pagès i van crear la societat Costa i Serra, dedicada inicialment a la reparació de maquinària, però que aviat va començar la fabricació de contínues de filar. El 1913, crea la Societat Anònima Serra, dedicada a la fabricació de tota la gamma de maquinària per a filatura de cotó. Can Serra es convertí en la primera empresa espanyola constructora de maquinària tèxtil i en una de les empreses de Manlleu més emblemàtiques, de la qual es deia que treballar-hi era “pa per la vida”.
La capacitat emprenedora de Josep Serra el va portar a participar en molts altres projectes industrials; entre d’altres la creació de Conductores Eléctricos Roqué. Serra es mantingué al capdavant de la fàbrica fins al 1940, quan n’assumí el control un dels seus vuit fills, Josep Serra. El 1959 va morir a Barcelona i l’any 1964 l’empresa fou adquirida per capital estranger.
44
Els Roca
L’any 1830, el manyà Ignasi Soler instal·la a Manlleu una petita ferreria. Aprofitant l’impuls industrial de la vila, aquesta ferreria es va convertir, de la mà del seu fill Maties, en un taller de construcció, reparació i manteniment de maquinària al servei de la indústria tèxtil manlleuenca. L’any 1880, Maria Soler, filla única de Maties Soler es va casar amb Pere Roca, un ferrer de Montcada amb experiència en empreses metal·lúrgiques de Barcelona. El taller dels Roca va esdevenir una empresa important a Manlleu. Entre 1880 i 1890 van néixer el quatre fills que sobreviurien del matrimoni Roca Soler: Àngela, Maties, Martí i Josep.
Els fills varen aprendre l’ofici des de ben petits al taller del pare. Posteriorment foren enviats a empreses metal·lúrgiques de Barcelona, per formar-se lluny de l’escalf familiar. Pere Roca va morir l’any 1910. Els germans Roca eren joves inquiets i emprenedors. Van apostar pel sector de les calefaccions, amb el repte de convertir-se en la primera empresa d’Espanya capaç de fondre radiadors. Amb aquest objectiu van marxar a França a treballar i a aprendre en empreses del sector. Novament a Manlleu, i després de diversos intents, els Roca van aconseguir el seu objectiu, i penetraren amb força en el creixent mercat interior.
L’any 1917 l’empresa va marxar a Gavà a la recerca de millors comunicacions. Allà els germans Roca van ampliar i diversificar el negoci fins a convertir la marca Roca en un referent mundial en la construcció de radiadors i productes sanitaris de porcellana vitrificada.
45
Els Puget
Els Puget representen plenament l’esperit emprenedor i innovador dels fabricants que van protagonitzar els inicis de la industrialització a la conca del Ter. Procedien d’Osseja, a la Cerdanya francesa, d’on Francesc Puget i Montfort s’expatrià a Vic cap al 1826. L’any 1834 hi tenia una important fàbrica de filats i teixits de cotó, moguda per mules. Rafael Puget Terrades, fill de Francesc, va néixer també a Osseja l’any 1823. De jove, el seu pare el va enviar a estudiar durant dos anys a Manchester, bressol de la indústria cotonera.
Francesc Puget va veure de seguida el potencial industrial del Ter. El 1841 arrenda la fàbrica de Can Barola a Manlleu, moguda per una roda hidràulica. Paral·lelament, també el 1841, adquireix amb dos socis la concessió de l’aigua sobrant de la resclosa de la Teula, on neix el Canal Industrial de Manlleu, i projecten les Tres Fàbriques. Puget es queda la fàbrica del mig. Aquest projecte va vincular per sempre al naixement del Canal Industrial de Manlleu, que va constituir la seva societat de propietaris l’any 1848.
Francesc mor a Vic l’any 1868 i el seu fill Rafael es fa càrrec del negoci. Rafael Puget continua invertint i participant en projectes industrials vinculats al canal de Manlleu, com la societat Almeda, Sindreu i cia, la fàbrica de la Seda, i Cal Blau. Rafael Puget i Terrades va construir un gran casal a Manlleu, al Dalt Vila, mostra de la potència econòmica de la família. L’obra va finalitzar el 1888. Rafael va morir a Manlleu l’any 1886. El seu hereu fou Rafael Puget Munt, nascut a Manlleu l’any 1873, el qual no destacà com a industrial. Ja traslladat a Barcelona, va esdevenir el perfecte burgès de l’Eixample barceloní. Josep Pla el convertí en protagonista del llibre Un senyor de Barcelona.
46
Els Rusiñol
Jaume Rusiñol i Bosch va néixer a Manlleu entre 1808 i 1810 i va morir a Barcelona el 1887. A la capital catalana, on va anar a viure, Rusiñol es dedicava al comerç del cotó. Els seus lligams amb Manlleu, ja en aquell moment un dels principals centres cotoners del país, eren molt estrets. De fet, és un dels pioners del tèxtil a Manlleu, on crea la societat propietària de la fàbrica de Can Puntí, oberta el 1853. El 1879 compra la fàbrica de Can Remisa, que es convertirà en la més important de Manlleu.
Jaume Rusiñol té un únic descendent, Joan Rusiñol, que administra el negoci familiar d’acord amb el seu pare fins a la seva mort el 1883. El seu fill gran, Santiago Rusiñol, va fer-se càrrec de la fàbrica de Manlleu, feina per a la qual havia estat format. La seva passió era, però, l’art, i un any després de la mort de l’avi, el 1887, el seu germà Albert Rusiñol n’assumeix la gestió directa d’acord amb Santiago.
Durant els anys següents Albert Rusiñol consolida la fàbrica i sobretot la colònia i aixeca nous edificis, entre els quals cal destacar el xalet dels amos, Cau Faluga, que fou el punt de partida de diversos viatges de Santiago i la seu de diversos actes de caràcter cultural i polític dels dos germans. Albert Rusiñol esdevindrà un important industrial i polític amb molta influència: diputat per Vic i Barcelona diverses vegades, senador per Tarragona, president de la Lliga Regionalista, president del Foment del Treball Nacional i fundador de l’Associació de Fabricants de Manlleu i la seva Comarca.
47
Ramon Mas Costa
Ramon Mas va néixer l’any 1882 a Vic. Fill d’hortolà, de petit ja va començar a remenar entre les verdures de l’horta de Can Tinoies, de Santa Eugènia de Berga. Uns anys més tard va conèixer Maria Pou, també hortolana de Vic i que provenia de l’horta del Clos. Poc després es van casar i van decidir anar a viure a Manlleu. Allí regentarien l’horta de la fàbrica de Can Sanglas, que s’havia començat a treballar l’any 1872. Des de feia uns anys, tant l’horta com l’habitatge estaven desocupats. El tracte amb els Sanglas, propietaris de la fàbrica i de l’horta, s’establí de la manera habitual, treballarien i viurien en aquells horts i els beneficis es repartirien a mitges. Mas va esdevenir el masover de Can Sanglas.
Les verdures i el planter no entenen d’horaris i Ramon i Maria feien llargues jornades. Els dilluns, amb l’euga i el carro anaven a vendre al mercat de Manlleu i els dimecres al de Torelló. Tot i això, l’habitatge del carrer Bisbe Aguilar, just al costat de la fàbrica i de les hortes, era un seguici de gent que hi anava a comprar la verdura, ja rentada i a punt per menjar.
Ramon Mas i Maria Pou van tenir cinc fills, tres nois i dues noies. L’hereu, Joan, va seguir el negoci familiar, i va continuar treballant, juntament amb la seva esposa, Rosa, que havia canviat les bitlles del tèxtil per les verdures. Ramon Mas va morir l’any 1957.
48
Ramon Madirolas
Va néixer l’any 1856 a Manlleu en una família de propietaris benestants del mas Madiroles. Va estudiar a Barcelona i al seminari del Collell —proper a Banyoles—. El 1882 es va casar amb Pilar Torrents amb qui va tenir tres filles i quatre fills. Va enviudar el 1898, i el 1912 es va tornar a casar amb Dolors Casas, de qui va tornar a enviudar el 1918.
Madirolas va ser una persona d’un gran dinamisme. Influenciat pels nous temps, va innovar en l’explotació de les seves propietats, especialment en el conreu del blat i la patata, que li van reportar reconeixement i premis internacionals. També va impulsar a les seves terres l’explotació d’una font que li va permetre la comercialització d’aigua mineromedicinal i el projecte de convertir la casa pairal en una estació balneària.
El seu activisme social va estar marcat per la seva profunda religiositat. Entre altres activitats i projectes, va impulsar la construcció del santuari del Puig-agut entre 1883 i 1886, va participar en la fundació el 1877 de la Societat Joventut Catòlica, i en l’arribada a Manlleu dels germans de les Escoles Cristianes de la Salle. Madirolas va destacar per les relacions que va teixir al llarg de la seva vida amb les elits polítiques, religioses i culturals del país. En particular és molt coneguda la seva amistat amb el general Valeriano Weyler. Madirolas va morir l’any 1927 i va ser enterrat, juntament amb la seva família, a la tomba que es va fer instal·lar al mateix santuari del Puig-agut.
49
Filomena Sanglas Guiu
La Filomena va néixer a la masoveria de Can Sanglas del veïnat de Saderra (Orís), el 19 de març de 1853. Hi va viure amb els seus pares Joan Sanglas i Teresa Guiu fins que es va casar l’any 1880 amb Jaume Solà Alou, veí de Tavertet. Casats, es van traslladar a viure a casa d’ell, concretament a la masia el Llobet, també a Tavertet, propera al Ter i al monestir de Sant Pere de Casserres.
La Filomena i en Jaume varen tenir cinc filles i quatre fills. Com totes les dones, a la documentació històrica on hem trobat la Filomena, figura “sin profesión”, en ocasions “doméstica” i en d’altres “las propias de su sexo”. Sabem, però, que al Llobet la Filomena feia el que des de petita també havia vist fer a la seva mare: pujar els nou fills, vetllar per l’alimentació i la salut de tots el membres de la casa, rentar la roba, cosir, i participar en les feines del camp i en la cura del bestiar. La memòria familiar ha mantingut el record de la Filomena com a filadora, activitat que de ben segur havia de compaginar amb la resta de tasques.
El seu marit va morir l’any 1905, als 52 anys. Poc després, la Filomena es va traslladar a viure a casa del seu fill gran, en Josep. L’hereu havia construït el mas el Solà a Sant Martí Sescorts (l’Esquirol). En els darrers anys de la seva vida, l’àvia Llobeta, sobrenom amb el que era coneguda la Filomena fent referència a la seva procedència, es dedicava sobretot a filar de manera artesanal i a recollir herbes remeieres del voltant, que després anava a vendre pels mercats més propers. Va morir el 23 de febrer de 1945, als 93 anys.
50
Les treballadores del tèxtil al Ter. Una majoria invisible
A finals del segle xix les dones ja eren majoria a les fàbriques del Ter. Exèrcits de filadores, sobreres, aprenentes... als aspis, a les metxeres, a les contínues, a les coneres... En innumerables tasques, sovint menystingudes i relegades a l’escalafó més baix de la jerarquia laboral. “Xinxes” i “fabricantes” són alguns dels malnoms amb què eren etiquetades.
51
A casa i a la fàbrica: la doble jornada
Milers de dones de les filatures del Ter havien de compaginar la feina a les fàbriques amb les responsabilitats domèstiques i la maternitat. La seva incorporació com a obreres industrials no va modificar els rols familiars associats al gènere. Les dones fora de la fàbrica havien de continuar fent les feines de la llar.
52
Fins a l’any 1900 no es va aprovar una primera llei que prohibia el treball femení fins a tres setmanes després del part. Aquesta absència no era remunerada i únicament obligava l’empresa a mantenir el lloc de treball. L’any 1907 es va ampliar el temps de puerperi fins a sis setmanes. No va ser fins a la II República (1931) que es va instaurar l’assegurança obligatòria de maternitat, així com un descans postpart de sis setmanes remunerades. Tot i això, l’existència de les lleis no sempre en pressuposava el compliment.
53
Tot i que l’any 1912 es va aprovar una primera llei que prohibia el treball nocturn femení, era molt habitual que les dones amb més càrregues familiars treballessin predominantment en el torn de nit. Era una estratègia per compatibilitzar el treball a la fàbrica amb la seva segona jornada laboral domèstica.
54
L’oposició de l’obrerisme al treball femení. El cas de Manlleu
Els obrers van veure amb recel l’entrada de dones a les fàbriques i s’hi oposaren amb rotunditat en defensa dels seus llocs de treball, i dels millors salaris masculins. Als nuclis obrers més importants, a diferència de les colònies industrials o nuclis més petits, l’obrerisme hi estava més organitzat i va alentir la substitució de mà d’obra masculina per femenina. Manlleu, com a nucli obrerista important, n’és un exemple.
55
Fàbriques de dones
A la filatura, les feines es dividien en tres grans grups: la preparació, principalment amb homes; la filatura, amb homes i dones, però on elles eren majoria; i els acabats, on gairebé totes eren dones. Els oficis especialitzats estaven reservats als homes: fuster, corronaire, turbinaire, manyà, untador, escrivent... La jerarquia era estricta, i les dones, la mà d’obra majoritària, ocupaven l’esglaó més baix.
56
En la jornada laboral no hi havia diferències substancials entre dones i homes. A l’inici, les jornades eren extenuants. Amb el pas dels anys, i gràcies a la força de les reivindicacions, es van anar escurçant. L’any 1902 la jornada legal era de 66 hores setmanals. L’any 1913 va passar a ser de 60 hores, i amb la vaga de la Canadenca, l’any 1919, es va fixar en 48 hores.
57
Les dones cobraven salaris inferiors als dels homes fent la mateixa feina. L’any 1900, la Junta Local de Reformes Socials de Roda de Ter va aprovar que els homes cobressin 3 pessetes, les dones 2 i els infants 1,5 al dia. L’any 1914, a la fàbrica Almeda i Alemany de Vila-seca (Sant Vicenç de Torelló), una filadora cobrava 20 pessetes a la setmana, just la meitat del salari d’un filador.
58
Camins de dones
Moltes treballadores eren de la densa xarxa de cases de pagès d’Osona. En el trajecte parlaven, resaven, cantaven, però sovint havien d’evitar l’assetjament masculí. Amb els anys, aquestes dones van donar forma i identitat a aquests camins. En són exemples, el camí de la Paciència, que unia Sant Pere de Torelló amb les fàbriques de Vila-seca i Borgonyà, o el camí de les Xinxes, que unia Folgueroles amb les fàbriques de Roda de Ter.
59
Un exemple dramàtic de la violència que havien de suportar les dones és el cas de “les degollades del Cós”. El 22 d’agost de 1858 sis treballadores, d’entre 10 i 23 anys, van ser assaltades per dos homes a la zona coneguda com les roques del Cós, al camí de les Xinxes. Tres d’elles van ser assassinades i les altres van sobreviure tot i les lesions.
60
El 23 de març de 1882, un ban de l’alcalde de Roda de Ter informava d’insults a les treballadores a l’entrada i sortida de les fàbriques, i amenaçava amb represàlies judicials contra els responsables. Això ens indica fins a quin punt aquesta devia ser una pràctica habitual de violència contra les treballadores.
61
Gaspar Vigué
Va néixer a Torelló l’any 1873. El seu pare, Lluís Vigué, procedia de l’Esquirol i era jornaler. Eren cinc germans en una família molt humil. Gaspar va entrar a treballar en una fàbrica tèxtil cap als vuit anys, on va aconseguir amb el temps una plaça d’aprenent de filador. Els filadors de les selfactines triaven els seus propis aprenents i els pagaven el sou ells mateixos de forma directa. Al cap de pocs anys, Gaspar també va esdevenir filador, responsable de la seva pròpia selfactina.
Gaspar Vigué es va casar amb Júlia Manent a l’església parroquial de Sant Feliu de Torelló l’any 1896. L’any següent van tenir el primer fill, Vicenç Vigué. Els darrers anys del segle xix van ser de greus conflictes entre obrers i empresaris a les fàbriques del Ter. Un dels motius va ser la introducció de les contínues de filar a les fàbriques tèxtils, i amb aquestes l’arribada de les dones a unes feines fins aquell moment destinades als homes. Els filadors, orgullosos del seu ofici, ho consideraven un atac al seu estatus.
Gaspar Vigué va ser un dels obrers que, a tota la conca del Ter, durant el mes de març de 1901, van protagonitzar violentes protestes contra un lockout —tancament de fàbriques— decretat per la patronal, per protestar contra les vagues i que deixava sense feina 14.000 obrers. L’11 de març Vigué va morir a causa d’un tret durant uns enfrontaments amb els mossos d’esquadra a Torelló. Els fets van tenir una gran repercussió a la premsa de tot el país i Vigué va ser considerat un dels màrtirs del moviment obrer. Vuit mesos després de la seva mort va néixer la seva filla.
62
Francesc Abayà Garriga
Francesc Abayà va néixer el 22 d’abril de 1844 a Barcelona. El seu pare era teixidor de lli. Fou tintorer, i entre 1870 i 1871 membre de la Junta de la Societat d’Oficials Tintorers de Barcelona. L’any 1872 participa en el congrés constitutiu de la Unió Manufacturera. N’entra a formar part del Consell i el nomenen secretari de redacció de La Revista Social. D’aquest període data una petició a les Corts constituents de la Primera República Espanyola de millores laborals, entre les quals destaquen la jornada de vuit hores, l’ensenyament laic gratuït i obligatori i la prohibició de treballar per als infants menors de 12 anys.
El 1880 ja el trobem a Manlleu vinculat a la Sociedad Coral Manlleuense —El Progrés— en el projecte de creació d’un centre per a la instrucció dels obrers. A finals de 1883 passa de Manlleu a Vic, on neix la seva filla Maria. Nou mesos més tard, l’any 1884, torna a Barcelona, on participarà intensament en la vida sindical. Abayà en aquests anys és un bon exemple del procés de radicalització del moviment obrerista català, i passà de posicions reformistes a l’anarquisme. L’any 1892 és detingut per la seva implicació en l’intent de vaga general. A Barcelona neix el seu fill Galileu.
L’any 1894 Abayà torna a Manlleu i s’instal·la al carrer de Sant Antoni amb la seva dona i els seus fills. El 1900, com a dirigent de la Unió Obrera Comarcal d’Arts i Oficis de la Conca del Ter, va intentar reorganitzar els sindicats a través de la ja desapareguda Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. En aquest procés impulsa l’anomenat Manifest de Manlleu. El 1911, amb 66 anys, marxa novament de Manlleu amb la seva dona i els seus fills. Va morir a Barcelona el maig de 1917.
63
Josep Lladó
Va néixer l’any 1880 a Olost de Lluçanès. Aviat es van instal·lar Manlleu amb la família. La capital industrial d’Osona, en aquells anys, atreia molta mà d’obra de les zones muntanyoses del voltant. Lladó era el gran de dotze germans. Començà a treballar a la fàbrica de Can Puntí quan tot just tenia 8 o 9 anys. El seu pare va morir quan ell era molt jove. Lladó va esdevenir filador, feina en la qual a Manlleu, gràcies a la força de l’obrerisme, encara predominaven els homes. Més endavant treballaria també a l’empresa Conductores Eléctricos Roqué.
Josep Lladó va contribuir a convertir la Cooperativa Mútua de Pa i Queviures de Manlleu en una de les principals cooperatives de consum catalanes. Inicialment centrà la seva activitat a Manlleu, però les seves propostes s’acabaren estenent a la comarca d’Osona i arreu de Catalunya. De fet, Lladó va ser un dels personatges més destacats del moviment cooperativista català, junt amb un altre manlleuenc, Joan Codina.
En l’aspecte polític, Lladó va ser regidor de l’Ajuntament de Manlleu pel Front Únic d’Esquerres durant els anys de la República, i fou alcalde durant els fets d’octubre de 1934. Posteriorment, i en plena Guerra Civil, l’anomenaren alcalde en representació de la Unió Socialista de Catalunya. Un cop acabada la Guerra, Lladó hagué de fugir. Finalment s’exilià a França, on morí l’any 1963 a la ciutat de Hyères. El seu company en les files del cooperativisme i el socialisme, Joan Codina, preferí quedar-se a Manlleu. Fou afusellat el 3 de març de 1939.
64
Maria Roma. Biografia recreada
Va néixer a Sant Boi del Lluçanès l’any 1872. Quan encara era una nena va marxar, juntament amb els seus pares i els seus cinc germans, cap a Manlleu, on les fàbriques oferien noves possibilitats de treball. Un germà del seu pare ja s’havia instal·lat a la vila i els va oferir una habitació a casa seva per un temps. L’encarregat de la fàbrica on treballava el seu germà, Can Rusiñol, també s’havia compromès a donar-los feina: al seu pare, a les cardes; a la seva mare, als aspis, i a algun dels seus germans com a aprenent de filador.
Ella amb vuit anys va començar a treballar ajudant la seva mare. La fàbrica estava plena de dones i nens i la jornada era extenuant: s’iniciava de matinada i s’allargava durant catorze hores, inclòs el dissabte. El camí cap a la fàbrica podia representar un dels pocs moments d’esbarjo, però la foscor, la son i la fatiga sovint eren companyes de trajecte. Durant els més de 40 anys que va treballar a les fàbriques els camins van ser escenari de pors, rialles, cantades, maldecaps i somnis que s’esvaïen amb el toc de la sirena.
Dins la fàbrica, Maria Roma va anar aprenent i de seguida va passar a les metxeres. Els salaris sempre van ser magres i inferiors als dels homes. Treballar a la fàbrica no la va descarregar de les tasques domèstiques (cuinar, rentar roba, la canalla...). Es va casar als 19 anys amb un treballador del tèxtil, amb qui va tenir sis fills, quatre nenes i dos nens. El 1934, als 62 anys, Maria va morir afectada per una malaltia pulmonar, segurament causada per la borra de la fàbrica i la fatiga del treball a casa i a la fàbrica. No sabia llegir ni escriure.
65
Jaume Baulenas
Va néixer a Manlleu el 1796, en una família de teixidors. El seu pare, que també es deia Jaume, era paraire i ell va continuar el mateix ofici. Baulenas es casà a l’edat de 16 anys amb Petronilla Torrent, també de Manlleu, amb la qual tingué cinc fills i dues filles.
Els primers anys del segle xix van ser de prosperitat per als teixidors de cotó que, com Baulenas, van trobar a Manlleu l’escenari propici per al creixement de la seva indústria. Jaume Baulenas va arribar a tenir en el seu taller del carrer Cortada, als baixos del seu habitatge, fins a sis telers manuals, en els quals hi havia ocupades nou persones, algunes de les quals eren els seus fills i filles a mesura que arribaven a l’edat propícia per treballar. Però la Guerra del Francès i la primera guerra carlina van perjudicar el negoci.
De mica en mica va anar disminuint la demanda dels seus teixits. La producció de les fàbriques era més ràpida i barata. Finalment, va donar de baixa els seus dos últims telers manuals l’any 1853. Baulenas, encara amb 57 anys, va haver de començar a treballar en alguna de les primeres fàbriques que es van instal·lar a Manlleu aprofitant la força del riu Ter. El cas de Baulenas no és únic entre els teixidors manlleuencs, la majoria dels quals es veieren obligats a passar de petits fabricants a obrers de les noves fàbriques. L’any 1875 va morir d’una malaltia pulmonar a l’edat de 79 anys. En aquells moments a Manlleu quedaven ja pocs teixidors amb taller domèstic.
66
Josepa, Pepeta, Vila. Biografia recreada
Va néixer a Roda de Ter l’any 1878. Quan encara no havia complert els set anys va començar a treballar a la fàbrica de Can Portavella, també de Roda i no gaire allunyada del petit pis del carrer del Sòl del Pont, on vivia, juntament amb els seus pares, dues germanes i tres germans. La Pepeta va entrar a treballar als aspis en el torn de nit. Hi va passar anys, amb alguns canvis de torn, fins que amb l’arribada de la contínua, la nova màquina de filar que substituïa la selfactina, la van canviar de secció. Ja tenia 13 anys. La feina era dura, però el treball fora de casa també l’alliberava del control asfixiant dels pares i germans. I a la fàbrica també hi havia les amigues.
En aquells anys la Pepeta va viure sovint amb les seves companyes els insults d’homes i nens a l’entrada del torn. Amb la introducció d’aquelles màquines de filar, que no requerien força física a diferència de les selfactines, les dones van ocupar el lloc dels antics filadors. Aquest fet va ser l’origen de greus conflictes. A ella el que en realitat li feia mal era que li paguessin la meitat que un home. I li semblava que a aquells obrers, que eren els seus companys, els hauria agradat veure-la reclosa a una casa tenint cura dels fills.
El primer de maig de 1900, la Pepeta va assistir a un míting obrerista en el qual va participar la republicana feminista Ángela López de Ayala als salons de Can Guiu. Va pensar que potser algun dia les coses canviarien per a les dones. La Pepeta va aprendre a llegir i escriure pel seu compte i es va casar als 23 anys amb un mecànic de Manlleu que treballava a Can Bracons. Va tenir tres fills, que van néixer entre 1902 i 1907. Quan la Pepeta va morir, l’any 1923, encara treballava a Can Portavella.
67
Rosa Mas Albanell
La Rosa va néixer a Manlleu el 4 de gener del 1886. Filla de Pere Mas, nascut a Sant Vicenç de Torelló, que va treballar a Manlleu de filador durant molts anys. La mare de la Rosa, l’Anna Albanell, també venia d’una família del tèxtil. En Pere i l’Anna es van casar l’any 1885 i van tenir set filles i tres fills. La Rosa era la gran. De molt jove va anar a treballar a la fàbrica de Can Rifà (a Manlleu). L’any 1923, amb tretze dones més, treballava a les metxeres on només hi havia un home que -com era habitual- era l’encarregat de la secció. En aquell moment, a la fàbrica de Can Rifà hi treballaven 138 obrers, 67 dels quals eren dones.
Fou una dona compromesa socialment i políticament. L’any 1934 formava part de l’Agrupació de Dones Obreres d’Esquerra, que definia com a objectius defensar la llibertat, l’autonomia de Catalunya i la República, així com millorar la formació de les dones. La seva germana, Mercè Mas, en fou la presidenta. Acabada la Guerra Civil (1936-39) elles i set dones més foren denunciades per un vicari, acusades de “pésimos antecedentes” i de col·laboració en l’incendi de l’església durant la guerra. Els informes afegien que totes eren d’“Ideas izquierdistas” i favorables al Front Popular. L’alcalde Casanovas Tona, en canvi, va declarar que no se’ls coneixia cap fet delictiu. Molts veïns van donar suport a les detingudes, que finalment van ser absoltes. Poc després, la Rosa va tornar a les metxeres de Can Rifà. Va viure sempre al domicili familiar, al carrer del Comte 17, on va morir el 28 de desembre de 1964.
68
Els dies i els treballs per viure
La industrialització va canviar de soca-rel la vida dels treballadors. De l’entorn rural a l’urbà; del treball artesanal a la fàbrica, amb una nova i estricta disciplina del temps i del treball, llargues jornades laborals, treball infantil, crisis alimentàries, habitatge precari, migració del camp a la ciutat... Pobles i viles com Manlleu, Torelló o Roda de Ter van veure transformada la seva estructura econòmica i social en molt poc temps. I en els seus despoblats, a la vora del Ter, les fàbriques van ser l’origen de les colònies industrials, sota el control dels fabricants i dotades sovint dels mateixos serveis que els nuclis urbans industrials.
69
La façana fluvial de Manlleu, entre el pont de Can Molas i la fàbrica de Can Sanglas a principis de segle xx. Destaca en aquest espai el Canal Industrial de Manlleu amb diverses ramificacions, les fàbriques que ocupaven la façana fluvial de la vila, els horts, que compartien aquest paisatge industrial, els rentants, espai de treball femení, i els carrers incipients del Baix Vila, on les cases unifamiliars eren substituïdes per pisos per acollir la creixent població obrera que arribava principalment de les zones rurals de la comarca.
70
La colònia Rusiñol a principis del principis del segle xx. Està ubicada en el terme municipal de Manlleu, riu amunt, fora del nucli urbà. Can Rusiñol fou la fàbrica de la família de l’artista modernista Santiago Rusiñol. A finals del segle xix, Can Rusiñol, també coneguda com a Can Remisa, era la fàbrica més gran de Manlleu. En aquell moment es va completar la colònia, que va incloure, a més de la fàbrica i els habitatges, economat, una petita església i la torre dels Rusiñol, Cau Faluga, batejat a semblança del Cau Ferrat de Sitges, del mateix Santiago Rusiñol.
La ubicació de fàbriques fora dels nuclis urbans seguint el curs del riu per aprofitar-ne l’energia hidràulica va facilitar la creació en tot el curs del Ter d’un rosari de colònies industrials. Aquestes asseguraven l’aprofitament energètic del riu i també permetien als fabricants, gràcies al seu control de tots els aspectes de la vida quotidiana, assegurar un control i una pau social que sovint no hi havia en els nuclis industrials més dinàmics.
71
Prenent consciència de classe
Les noves classes socials nascudes amb la industrialització van prendre consciència dels seus interessos i es van organitzar: els treballadors, per millorar la seva precària condició social; els empresaris, per fer front a les demandes obreres i mantenir l’ordre establert. Associacions amb finalitats culturals, cooperatives i mútues, sindicats, organitzacions patronals i ocasionalment partits polítics van assumir un protagonisme fins aleshores desconegut en la vida social. L’església també va tenir un paper important, impulsant un associacionisme obrer d’arrel catòlica enfront de l’associacionisme obrer de base reivindicativa i laïcista.
72
Societat Coral El Progrés Manlleuenc
En una època de persecució de l’associacionisme obrer i de limitacions en la llibertat d’associació, les entitats corals vinculades al moviment de vocació laica i regeneracionista de Josep Anselm Clavé van tenir una gran importància. Tot i les seves finalitats culturals i recreatives van actuar de corretja transmissora de les reivindicacions obreres.
A Manlleu, l’any 1862 va néixer una de les primers societats corals del Ter, la Societat Coral el Progrés Manlleuenc. Amb seu al carrer Call de Ter (avui Enric Delaris), era una entitat que es movia en l’àmbit del republicanisme i de l’obrerisme i que estava vinculada al moviment impulsat per Josep Anselm Clavé, que va assistir en persona a la inauguració. A la dècada de 1880 la Societat es va traslladar al passeig de Sant Joan. El “coro”, nom amb què encara es recorda aquesta societat i que ha quedat lligat a l’edifici del passeig de Sant Joan que la va acollir durant anys, disposava de cafè i allà s’organitzaven balls, conferències, cantades, mítings, representacions teatrals, etc. Un dels trets distintius de l’entitat fou la voluntat instructiva. El Progrés va crear una escola laica i una biblioteca ja des de la dècada de 1880. Aquesta vocació educativa va ser l’origen de greus enfrontaments amb sectors catòlics de la vila. Després de diversos alts i baixos a causa de l’enfrontament amb les autoritats i de problemes econòmics, la Societat Coral el Progrés es va dissoldre l’any 1913.
73
Cooperativa Mútua de Pa i Queviures
La industrialització va comportar el creixement del volum de consumidors, la seva dependència del comerç i un empitjorament de les condicions de vida dels obrers industrials. En aquest context, el mutualisme i el cooperativisme, especialment el de consum, van tenir una gran importància en els inicis del moviment obrer, sovint des de posicions reformistes i moderades.
A finals de segle xix Manlleu disposava de sis cooperatives, totes de consum, i el 1901 tenien 300 socis. La seva activitat principal era la venda de queviures a un preu assequible. El 1903, un grup d’obrers del Dolcet va fundar la Cooperativa Mútua de Pa, la primera que construí un forn. Es dedicà exclusivament a la venda de pa, un aliment de primera necessitat. Era una societat obrera, ja que només en podien ser socis els treballadors assalariats. L’any 1908 ja tenia 300 socis. El 1909 es fusionà amb tres cooperatives més: l’Aliança, la Familiar i el Porvenir, també dedicades als queviures i assumí la denominació definitiva: Cooperativa Mútua de Pa i Queviures. La cooperativa fou una entitat capdavantera a Catalunya dins el moviment cooperatiu. Destinava una part dels beneficis a un fons col·lectiu per al socors mutu, però també a les activitats culturals i instructives. Oferia subsidis per invalidesa i vellesa, assistència mèdica, ajudes per defunció, ajudes per pèrdua de feina, manteniment de llar d’infants, promoció d’habitatges molt avançats per l’època... El 1916 va construir la seu social a la plaça de Fra Bernadí, centre neuràlgic de Manlleu. L’any 1936 la cooperativa tenia 700 famílies associades.
74
Sindicats
Paral·lelament a l’existència de les entitats culturals i d’ajuda mútua, en les quals s’aplegaven els obrers per defensar els seus interessos, va anar agafant força un sindicalisme de caràcter reivindicatiu que assumia els nous postulats ideològics, especialment el republicanisme, el socialisme o l’anarquisme, sense oblidar la influència de l’església en l’organització d’un nou catolicisme social.
En un primer moment, les organitzacions sindicals eren petites, de caràcter local i desconnectades dels moviments globals. A principis dels anys setanta del segle xix a diverses localitats del Ter hi havia nuclis vinculats al sindicat d’abast nacional Les Tres Classes de Vapor, d’ideologia principalment socialista. El 1870, Manlleu disposava d’una de les delegacions més sòlides d’aquest sindicat a tot Catalunya. Membres d’aquesta agrupació participaren en el congrés fundacional de la Unió General de Treballadors (UGT). El 1900 Manlleu participà en un nou intent de reorganització del sindicalisme amb la Federació Tèxtil Espanyola (FTE) que va durar pocs anys. La FTE va fixar la seva seu a Manlleu i va nomenar com a secretari del Comitè Central el manlleuenc Josep Guiteras. Ja al segle xx, el sindicalisme socialista i anarquista es va organitzar en agrupacions diferents. Des de 1904 el socialisme s’aglutinarà al voltant de la Societat Obrera de l’Art Fabril i Annexos de Manlleu, mentre que el sindicalisme de caire anarquista el trobarem organitzat dins el Sindicat Únic de Treballadors de Manlleu.
75
Associació de Fabricants de Manlleu i la seva Comarca
Amb els obrers ja organitzats i com a resposta a la creixent conflictivitat social, van crear-se, a finals del segle xix, organitzacions patronals que tenien per objectiu actuar contra les associacions obreres. Permetien als fabricants coordinar-se enfront dels obrers, i resoldre els conflictes sorgits entre els mateixos patrons. Els fabricants també havien pres consciència de classe.
L’Associació de Fabricants de Manlleu i la Seva Comarca es fa fundar el 1892 amb el domicili social a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Aquesta associació va ser impulsada per dos dels fabricants tèxtils més importants de l’època, els cotoners manlleuencs Albert Rusiñol i Vicenç Casacuberta, tot i que immediatament s’hi van afegir la majoria d’industrials amb fàbriques a Manlleu com els Almeda, Sanglas, Vilaseca o Comas. L’any 1899 va ampliar el seu abast i va passar a denominar-se Associació de Fabricants del Ter i del Freser, també sota els auspicis d’Albert Rusiñol, en aquell moment president del Foment del Treball Nacional. L’Associació va tenir un paper protagonista en el període conflictiu del canvi de segle i especialment en el locaut empresarial que va ocasionar el fets de març de 1901, amb greus enfrontaments entre el obrers i les forces de l’ordre. L’Associació es manifestà en contra de l’aprovació de la llei de creació de jurats mixtos per resoldre conflictes entre empresaris i treballadors.
76
Associació de Teixidors
Vinculada a l’Associació de Teixidors de Vic. L’any 1841 ja estava implantada, amb setanta-dos associats. És la primera manifestació organitzativa coneguda del moviment obrer manlleuenc.
La Joventut Catòlica
De 1878. Entitat cultural d’arrel catòlica que ha tingut una gran influència a Manlleu. Des dels seus inicis disposava d’un cafè i un petit teatre. El 1898 tenia 150 socis. Ha arribat fins als nostres dies.
77
Montepío de la Unió Fabril de Manlleu i Comarca
De 1892. Era una societat de socors mutu en cas de malaltia. També oferia ajut als treballadors acomiadats. El 1898 tenia 172 socis, la majoria dels quals eren encarregats de secció. L’any 1902 intenta crear una cooperativa de producció.
Societat Obrera (Obrers Manlleuencs)
De 1897. Estava domiciliada als baixos del carrer del Ter número 10, al mateix lloc on hi havia hagut El Progrés. Tenia com a finalitat el socors mutu per als seus associats en cas de malaltia, i defensar els interessos dels treballadors. El 1898 tenia 400 socis. Intervé activament en diferents conflictes laborals.
78
Associació Catalanista Rafael de Casanova
També coneguda amb el sobrenom de Can Catalans. Va ser fundada al març de l’any 1899, encara que es pot considerar una continuació del Centre Català, dissolt un parell d’anys abans. En els seus quinze anys de vida, va desenvolupar moltes activitats, entre les quals cal destacar el teatre i l’excursionisme.
Cooperativa l’Harmonia
El 1901 una comissió d’obrers i artesans de Manlleu va començar els preparatius per crear la cooperativa de producció l’Harmonia. Un any després, la fàbrica tèxtil del carrer Cavalleria ja estava en funcionament. Va desaparèixer l’any 1911 després d’una crisi.
79
Associació Obrera de Ntra. Sra. Del Carme
De 1888. Es tractava d’una entitat de caràcter religiós i poc reivindicatiu. Tenia l’objectiu d’evitar vagues i conflictes entre propietaris i obrers. Va desaparèixer l’any 1891.
La Mare de Déu del Carme era patrona dels obrers. Moltes entitats de Manlleu acullen en la seva denominació aquest patronatge, fins i tot alguna vinculada al Sindicat de les Tres Classes de Vapor.
Centre Tradicionalista
De 1890. Estava vinculat al Partit Tradicionalista i aplegava el col·lectiu carlí manlleuenc, especialment vinculat als propietaris rurals. Es va dissoldre el 17 d’agost de 1898.
80
Societat Obrera Art Fabril i Annexos
De 1904. Sindicat socialista manlleuenc de defensa dels drets del treballadors. Estava adscrit a la UGT. Desapareix l’any 1923.
Cooperativa Mútua de Pa Catòlica Obrera, “la catòlica”
Apareix l’any 1910 com a escissió de la Cooperativa Mútua de Pa de Manlleu, amb la finalitat també de produir i vendre pa. L’escissió es produeix com a reacció a la decisió de la Mútua de Pa de destinar part dels beneficis a la creació d’un capital col·lectiu per generar nous serveis per als associats.
Sindicat Únic de Treballadors
De 1922. Tenia com a finalitat la defensa dels treballadors i crear espais per instruir-los. Aquest sindicat estava adscrit a la CNT. Fou clausurat l’any 1934.
81
Societat Coral l’Estrella
De 1877. Tenia per finalitat l’esbarjo i la instrucció dels seus associats, obrers majoritàriament. Disposava d’un cafè i una biblioteca. També organitzava funcions teatrals, ball i cant coral al cafè Garcia. El 1898 tenia 60 socis.
82
Una societat dinàmica
La industrialització va afectar tots els ordres de la vida, més enllà de les transformacions econòmiques que va suposar a tota la conca del Ter. Tot i les difícils condicions de vida dels obrers i la conflictivitat, la nova societat industrial atresorava un dinamisme sense precedents: la vida en comú va passar a primer pla. L’interès per l’educació, pel lleure, per l’esport i la cultura es van manifestar amb una gran vitalitat i diversitat. A principis de segle xx el teixit associatiu de Manlleu era el més ric i divers de tot el Bisbat de Vic. Definitivament es tractava d’una nova societat, plenament urbana, i estava en ebullició.
83
El conflicte inevitable
La societat nascuda amb la industrialització va ser molt conflictiva. Es caracteritzava per grans diferències socials, precàries condicions de vida de la nova classe obrera, manca de llibertat política i d’associació, confrontació d’interessos entre fabricants i treballadors, enfrontaments entre clericals i anticlericals, i crisis industrials que feien trontollar els fonaments de la nova societat.
84
Esquirols! - 1852
La revolució industrial va implicar la generalització de la vaga com a sistema de reivindicació obrera. A Manlleu ha quedat memòria d’una de les primeres vagues que devien tenir lloc al Ter. L’any 1852 el fabricant Sala va decidir rebaixar el preu de la mà d’obra d’unes peces determinades. La resposta dels treballadors manlleuencs fou negar-se a teixir-les. Davant d’aquesta situació, el fabricant va portar la feina que s’havien negat a fer els manlleuencs al poble veí de Santa Maria de Corcó, més conegut com l’Esquirol. Sembla que d’aquí prové la denominació que tant en català com en castellà es dona als obrers que trenquen una vaga: esquirols!
85
La fam de cotó – 1862-1865
Durant el segle xix els obrers, definitivament allunyats del camp, que depenien de l’activitat comercial per alimentar-se, i encara sense eficients mecanismes de previsió, estaven molt exposats a les crisis econòmiques del tèxtil, que es convertien ràpidament en crisis alimentàries. És el cas de l’episodi de la fam de cotó entre 1862 i 1865. L’esclat de la Guerra de Secessió als Estats Units l’any 1861 va afectar les importacions de cotó. Les fàbriques del Ter van reduir la seva activitat i molts obrers van ser acomiadats. Els centres productors del Ter van patir greument aquesta circumstància. A Manlleu, l’Ajuntament va organitzar unes olles comunitàries per pal·liar la fam i moltes famílies van haver d’abandonar els nuclis industrials.
86
Els fets de març de 1901
El final del segle xix fou especialment conflictiu a conseqüència d’una crisi econòmica i de la pèrdua de les colònies. Les vagues es van multiplicar a tota la conca del Ter. Els fabricants, aplegats en l’Associació de Fabricants del Ter i del Freser, sobre la base a l’anomenat pacte de la fam, van acordar acomiadar els obrers més combatius i negar-los feina en qualsevol de les seves fàbriques. La situació era molt tensa i el moment culminant va arribar al mes de març de 1901. L’11 de març, els fabricants, inflexibles, van convocar un locaut (tancament de fàbriques) coordinat a tota la conca, que va provocar la reacció dels obrers des de Ripoll fins a Roda de Ter. En els enfrontaments amb els mossos d’esquadra va morir un obrer a Torelló, Gaspar Vigué, i un altre a Ripoll. El locaut s’allargà durant una setmana i, finalment, els obrers acomiadats foren readmesos. El tema va arribar a ser tractat en el consell de ministres del govern.
87
Clericalisme i anticlericalisme
La penetració del republicanisme, l’anarquisme i el socialisme, ideologies de vocació laica i fins i tot anticlerical van inspirar una reacció de l’església en coordinació amb els interessos dels fabricants. Josep Morgades i Josep Torras i Bages, bisbes de Vic entre 1882 i 1916, i el manlleuenc Francesc d’Assís Aguilar, bisbe de Sogorb, van liderar un nou catolicisme social que volia apartar els obrers de la reivindicació i de les vies revolucionàries. Un dels àmbits en el qual es va desenvolupar aquest enfrontament fou l’ensenyament, com es va reflectir en els conflictes per l’escola laica del Progrés. Oberta durant la dècada de 1880 va tancar definitivament les seves portes l’any 1909, desprès dels fets de la Setmana Tràgica. Ja havia estat tancada en diverses ocasions, i l’enfrontament, de vegades violent, entre els seus partidaris i els seus detractors, va condicionar sovint la convivència a la vila.
88
EPÍLEG
La industrialització és un dels processos històrics que han definit amb més força la Catalunya contemporània. La conca del Ter en general i Manlleu en concret van viure de forma singular la transformació d’una societat rural en una societat notablement industrial. El Ter en va ser el gran motor. Aquest procés ens ha llegat una cultura industrial que s’ha transmès fins al present de generació en generació i conviu amb l’ànima rural de la comarca d’Osona.
Posar en valor aquesta cultura industrial (material i immaterial) significa reivindicar la capacitat emprenedora i el dinamisme dels empresaris i els treballadors; l’esforç continuat d’uns i altres, sense oblidar les dones, una majoria invisible; i l’aparició d’una societat civil molt dinàmica i amb una gran capacitat d’associació.
Emprenedoria, innovació, esforç, cooperació són valors encara útils i intrínsecs a la nostra cultura industrial. Uns fonaments sòlids que hem de saber preservar i sobre els quals podem construir el futur.
